Història certa de la venerable adoració a sant Fukuoka del bon encoixinat:

Segons explica una antiga llegenda, un parell d’aprenents a camperoles honrades, caminaven entre la fosca en una nit sense lluna. Boires obscures com la gola d’un llop, els hi ocultaven el serè sender del decreixement assenyat. 

Més, de sobte, un jorn insospitat es feu claror d’albada, i veieren un raig de llum celestial que els indicava el camí, riera de l’Esparra amunt, cap a una petita cova al peu de la muntanya d’Argimon.

Les aprenents a camperoles honestes, deixant guiar els seus passos per la drecera que els indicaven els senyals, ensopegaren al fons de la cova amb un esperit en forma d'avi d'aspecte angelicalment venerable. 
L’ enlluernant personatge els hi feu entrega d'un manuscrit original de Masanobu  Fukuoka, i, O MIRACLE!!!!, descobriren que, per ciència infusa, entenien perfectament l’ idioma japonès.

Però després de llegir-se tot el llibre i d'aplicar-ne les instruccions al peu de la lletra, no obtingueren els resultats esperats. La collita fou paupèrrima i , O DECEPCIÓ!!!!, les ànimes de poca fe, desencisades pel que ara creien un fals profeta, decidiren que calia llençar el llibre al toll.

Fou llavors, en aixecar el llibre pel damunt del cap, (casualment obert per la pàgina 66, en el 6º paràgraf), que bo i llegint perplexes a l'inrevés en el reflex de l’aigua, es feren desxifrables els següents versos del mestre Martí i Pol:

“Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.”

Les fins a les hores aprenents, quedaren esfereïdes, garratibades i esmaperdudes, en comprendre el seu error: Havien llegit el missatge del llibre a l’inrevés, i resulta que tenia molt més sentit que abans. Descobriren així que la veritable revolució del bri de palla comença donant-li la volta als dogmes de fe. Tots els talibanismes obcecats, per macos que semblin, són sempre cants de sirena que en el pecat hi porten una dura penitència.

Així doncs,  tiraren igualment el llibre al toll,  per tal de desfer-se, fins i tot, del dogma de no tenir dogmes i començaren a escriure el seu propi llibre. Apresa la lliçó del vell murri, deixaren de ser alumnes per a convertir-se en mestres d’elles mateixes. Ara són empoderades llauradores del seu propi destí, peregrines sense alforges en el catalitzador viatge de l’aprenentatge constant. I vet a qui un gat, vet a qui un gos, aquest conte ja s’ha fos, vet a qui un gos, vet a qui un gat, aquest conte s’ha acabat i la llavor ja l’he sembrat  ;-) .

El peiot conspirador

 M’agradaria  començar  aquesta increible  història  confessant-vos  que , si  fa  temps , em  definia  com  ateu  irreverent  i  me’n  reia  obertament  de  tot  el  que  fos  sagrat  o  sobrenatural , ho  feia  per  pura  ignorància . No  hi  ha  res  més  valent  i  a  l’hora  perillós  que  la  ignorància! L’amarga  lliçó  la  vaig  començar  a  aprendre  durant  el  meu  primer  viatge  a  Mèxic , on  entre  d’altres  capricis , volia  banyar-me  en  l’oceà  pacífic  i  amb  aquesta  (en  principi  innocent ) intenció , vaig  adquirir  un  bitllet  d’autobús  des  del  D.F.  fins  Acapulco .

Una vegada  enfilat  dalt  la  guagua  corresponent , el  que  d’entrada  es  presentava  com  un  avorrit  viatge  de  més  de  8  hores  de  carretera , de  seguida  es  va  veure  amenitzat  amb  l’amable  conversa  del  meu  company  de  seient . Era  un  vellet  “chaparro” , amb  el  rostre  llaurat  per  massa  jorns  de  sol  i  feina , i  tot  i  Així ,  no  hi  havia  cap  engrana  de  ressentiment  en  llur  parla ; Ans  el  contrari , tenia  una  simpatia  encomanadissa  i  una  edat  massa  venerable  com  per  a  sospitar  res  de  dolent  quan  va  explicar-me  que  era  mig  xaman , bo  i  oferint-me  un  trosset  de  peiot  que  em  faria  més  curt  el  viatge . I  va  ser  cert ; Aquella  ingesta  de  peiot , que  sense  cap  recança  vaig  acceptar , va  fer  que  el  temps   es  dilatés  de  forma  tant  curiosa  que , tot  i  semblar  que  les  coses  anessin  més  lentes , el  trajecte  se’m  va  fer  molt  curt  i  quasi  sense  adonar-me  ja  érem  a  destí .

M’acomiadà  del  vell  agraint-li  el  “viatge”  que  m’havia  proporcionat  i  pel  que  no  va  voler  acceptar  ,  ni  tant  sols ,  que  el  convidés  a  cafè  i  se’n  anà  afegint  com  a  única  resposta  un  misteriós  “ja  ho  trobarem” . No  sospitava  llavors  fins  a  quin  punt  eren  premonitòries  aquelles  paraules . Marxava , però  restant  esclau  d’un  vincle  telepàtic  al  que  inconscientment  havia  quedat  lligat  i  del  que  no  vaig  saber  res  fins  uns  mesos  més  tard .

Un  cop  satisfet  el  desig  de  submergir-me  en  les  onades  del  pacífic , vaig   continuar  fent  el  turista  per  Mèxic : contemplant  els  megalòmans  gegants  de  Tollan ( antiga  capital  Tolteca , rebatejada  com  a  “Tula”  pels  sanguinaris  i  demagògics  “descubridores”  i  que  actualment  porta  l’honorable  cognom  “de  Allende” ) , gaudint  de  l’extraordinari  art  precolombí  en  el  museu  d’antropologia  de  Txapultepec ( tant  imperdonable  és  no  visitar-lo  com  deixar  de  veure  la  casa  que  a  Coyoacan  tingueren  Frida  Kahlo  i  Diego  Rivera ) , extasiant-me  amb  el  meravellós  espectacle  de  la  vall  de  la  papallona  monarca  en  Michoacán ( milions  i  més  milions  de  lepidòpters  multicolors  entapissant  fins  a  la  última  engruna  de  superfície  d’un  majestuós  bosc  de  coníferes : inefable! ) , … i  d’altres  experiències  “culinariculturals”  que  no  tinc  intencions  d’ explicar-vos .

El  cas  és  que  de  tornada  a  Catalunya  la  trobada  amb  el  mig xaman  va  quedar  relegada  en  un  fosc  recó  de  la  memòria , durant  un  grapat  de  mesos , fonent-se  en  la  boira  de  l’oblit  fins  que , de  sobte ,  una   mala  nit , en  el  millor  de  la  son , se  m’aparegué  la  seva  imatge  clarament  gravada  damunt  les  meves  parpelles  closes ; A  l’hora  una  veu  d’ultratomba , impossible  de  descriure  de  tant   esgarrifosa  com  era , em  ressonava  dins  del  cap  amb  una  macabra  cantarella : “Ayúdammeee..,  ayúdammeeee….., ”; Podeu   ben  creure  que  no  vaig  poder  aclocar  l’ull  la  resta  de  la  nit .

L’endemà , convençut  de que  aquell  incident  era  el  rebut  que  les  meves  neurones  em   feien  pagar  per   l’excessiu  consum  de  marihuana , vaig  prendre  la  ferma  decisió  de  reduir  dràsticament  la  dotzena  llarga  de  porros  que  habitualment  fumo  a  diari, a  tot  just , un  parell . El  sacrificat  esforç  fou  de  bades ; No  hi  havia  forma humana  de  deslliurar-se  d’aquell  vell .Nit  rere  nit , setmana  rere  setmana ,  no  aconseguia  dormir  més  d’un  parell  d’hores  seguides  sense  que  aquella  maleïda  veu  em  desvetllés  del  meu  desitjat  son  amb  l’odiosa  disharmonia  del : “Ayúdameeeé….”Era  absolutament   insuportable . Si  no  actuava  aviat  d’alguna  manera , acabaria  per  tornar-me  boig ….  O  potser  ja  ho  estava ?  .  Fos  com  fos   havia  de  respondre  a   aquell  crit  d’auxili  i  amb  el  primer  avió  amb  una  plaça  lliure , tornava  volant  cap  a  Acapulco , que  hi  falta  gent ; M’havia  arribat  l’hora  de  pagar  un  deute .

 

Aquella  primera  nit , en  un  hotel  d’Acapulco , en  el  millor  de  la  son , la  fantasmagòrica  al·lucinació  auditiva  es  feu  més  explicita  que  mai : “Ayudameee...,   no  permitasss  que  me  obliguennn  a  vivirrr... ” .A  la  vegada , i  aquest  cop  amb  les  parpelles  ben  obertes , vaig  poder  veure  la  imatge  del  dissortat  vellet  estès  damunt  del  llit  d’un  hospital  , endollat  a  un  munt  de  màquines  que  el  mantenien  amb  vida  contra  la  seva  voluntat ; El  pobre  home  era  víctima  d’un  experiment , suposadament  científic .Un  encefalograma  absolutament  pla  garantia  “oficialment”  la  seva  mort  i  en  lògica  conseqüència  es  suposava  que  no  podia  patir . Però  era  més  que  evident  per  a  mi  que  la  cosa  no  anava  així , i  l’esperit  torturat  del  xaman  no  podia  fugir  del  limbe  dimensional  que  el  retenia .El  paradigma  de  la  meva  angoixa  va  arribar  tot  seguit  ,  en  ser  conscient  de  que  el  meu  cos  havia  estat  posseït  i  jo  ja  no  era  sobirà  dels  meus  actes . Esfereït , garrativat  i  esmaperdut , mig  sonàmbul , mig  despert , els  meus  peus  em  portaven  com  un  zombi  cap  el  hospital  on  el  meu  antic  company  de  seient autobusero patia  el  seu  particular  infern . El  meu  infern  era  veure’m  convertit  en  la  titella  damnada  a  moure’s  segons  li  tibin  els  fils  de  la  voluntat  d’un  altre .

Encara  no  sé  d’on  va  sortir  aquell  accent  nadiu  amb  el  que  convèncer  al  vigilant  de  que  jo  era  un  estudiant  de  medecina  oriünd  amb  ganes  de  veure  de prop  “l’experiment” , però  el  cas  és  que (previ  pagament  de  l’obligatòria  “mordida” ) no  tingué  inconvenient  en  deixar-me  veure  al  vell , això  si , de  l’altre  banda  d’un  gruixut  vidre .Tot  i  no  ser  amo  dels  meus  actes , era  conscient  de  tot  el  que  feia ; Temia  sobre  tot  que  per  deslliurar-se  del  patiment , l’esperit  del  xaman  m’obligués  a  fer  servir  la  violència  revolucionària  per  desconnectar-lo  seguint  la  via  executivo-contundent . M’imaginava  forçat  a  aprofitar  el  factor  sorpresa  per  atacar  sense  previ  avís  al  vigilant , prendre-li  l’arma  i , disparant  un  tret  a  boca  de  canó , escampar  per  les  parets  de  blancor  impol·luta  el  contingut  de  la  seva  cavitat  cranial . Em  veia  tancat  i  empresonat  per  assassí  boig ; I  no  vulgueu  saber  quina  mena  de  forat  és  una  presó  mexicana . M’esperava  el  mateix  destí  que  a  Ramon  Mercader , el  Troskicida? ; Gairebé  em  cago  de  por !

Tampoc  no  veia  pas  cap  altra  forma  lògica  de  neutralitzar  aquell  segureta , armat  amb  porra  i  pistola , que  no  em  treia  l’ull  de  sobre . A  més  a  més  i  per  si  eliminar  el  guardià  fos  poca  cosa  , encara  em  quedaria  el  haver  de  trencar  un  vidre  blindat  fins  poder  accedir  a  les  màquines  que  no  el  deixaven  morir  en  pau , i  desconnectar-les ; De  ben  segur  aquest  era  el  paper  que  m’havia  tocat  interpretar  dins  de  l’auca , o  morir  en   l'intent !.

Afortunadament  per  a  mi , cap  de  les  meves  cabòries  tenia  el  més  mínim  fonament  i  aquell  esperit  que  m’havia  posseït , era  molt  més  subtil  i  espavilat  que  no  pas  les  meves  maneres  barroeres  de  trobar  la  solució  d’aquell  problema ; Per  una  vegada  es  desfarà  el  nus  Gordiá  sense  fer  servir  l’espasa .

Amb  la  peregrina  escusa  d’haver  de  buidar  un  budell , vaig  demanar  de  anar  al  bany ; Un  cop  tancat  dins  de  “can  Felip”  va  ser  qüestió  d’apagar  l’interruptor  del  llum , desenroscar  la  bombeta , afegir  una  petita  moneda  de  coure  d’un  cèntim  de  peso al  cul  de  la  rosca , tornar  a  roscar  la  bombeta  amb  comte  de  no  desmuntar  el  invent , i  tornar  a  encendre  l’interruptor : Evidentment  vaig  fer  saltar  els  ploms.

Els  grups  electrògens  d’emergència  preneren  el  relleu  energètic  en   poc  més  d’un  segon , però  tot  un  segon  d’aturada  d’aquelles  impietoses  màquines  era  temps  més  que  suficient  per  a  que  aconseguís   fugir  un  esperit  tant  murri .

Jo  vaig  seguir  el  seu  savi  exemple , doncs  en  el  moment  que  saltaren  els  ploms , instantàniament  recuperà  el  control  del  meu  cos  i , cames  ajudeu-me , no  vaig  deixar  de  corre  fins  arribar  a  l’aeroport  internacional  del  D.F.  i  comprar  un   bitllet  en  el  primer  avió  que  tornés  cap  aquí ; Quan  vaig  veure’m  assegut  en  el  meu  seient ( classe  turista )  amb  el  cinturó  de  seguretat  cordat  i  que  el  tren  d’aterratge  de  l’avió  intercontinental  perdia  el  contacte  amb  la  pista  d’enlairament , el  major  sospir  d’alleujament  que  recordo  va  emergir  des  de  el  fons  de  la  meva  ànima  amb  la  força  d’una  erupció , incontenible .

Jo  tornava  a  ser  jo ; La  sensació  de  llibertat  recuperada  la  comparo , per  a  que  m’entengueu , amb  una  borratxera  d’ eufòria  que  gairebé  compensava  tots  els  esglais  d’amarg  regust . Tornava  a  la  pàtria  estimada  sa  i  estalvi , havent  aprés  la  lliçó  del  xaman  i  desitjant  fervorosament  no  tornar  mai  a  veure’m  en  un  tràngol  semblant .

Encara  em  costa  Deu  i  ajut  dormir  tota  una  nit  tranquil  i  les  bosses  de  sota  els  meus  ulls , inflades  com  coixins , son  el  millor  recordatori  i  la  prova  més  evident  de  que  tot  el  que  em  va  succeir  és  una  punyent  realitat  que  més  ens  val  no  ignorar . I  tant  si  em  voleu  creure  com  si  no , us  demano  que  escolteu  aquest  consell : No  mengeu  mai  peiot  d’un  desconegut  si  no  voleu  canviar  llibertat  per  esclavitud !.

                 Joan   Marca   i   Tristan .

La insospitada evolució d’una morbosa venjança.

 Cap  indici  em  feia  sospitar  que  aquella  tarda , la  deessa  fortuna , tingués  a  bé  concedir-me  una tant   agradable  sorpresa ; Una  d’aquelles  que  sols  passen  un  cop  a  la  vida , sense  que  els  oracles  ni  els  horòscops  te  la  prediguin  i  que  acostumes  a  no  saber  aprofitar  per  manca  de  previsió . Cert  és  també  que  hi  ha  situacions  que  mai  no  creuries  que  poguessin  passar  fins  que  t’hi  trobes ; La  realitat , segons  com , pot  deixar  endarrere  la  imaginació  més  agosarada .

Havia  plegat  de  la  feina  a  2/4  de  5  de  un  calorós  jorn  de  juny  i , com  sempre , tornava  cap  a  casa  sense  dutxar  i  amb  “l’uniforme”  de  jardiner  posat ( tisores  de  podar  al  cinto ,  incloses ) , amarat  en  una  barreja  de  clorofil·la  i  suor  que , com  bandera  flamejant , proclamava  amb  orgull  als  quatre  vents  la  meva  condició  de  proletari  amb  més  consciència  de  classe que  “civisme  higiènic “ .

Recordo  que  l’espera  en  la  parada , on  agafava  l’autobús , va  ser  llarga ; Ofegat  en  xafogor , un  sol  inclement  em  fuetejava . Quan  finalment  va  arribar  el  56 , l’agradable  diferència  de  temperatura  entre  l’interior  i  l’exterior  no  deixava  indiferent  a  ningú  i  vaig  sorprendre’m , pel  meu  disgust , pensant  que , al  capdavall , els  aparells  d’aire  condicionat  que , amb  els  seus  refrigerants  a  base  de  clorofluorcarbonats , tant  de  mal  feien  a  la  capa  d’ozó, també  tenien  el  seu  costat  amable  i  agraït. Davant del canvi climàtic caldria acceptar-los com mal menor? ;Potser  que  tot  fos  que , els  pobres , tinguessin  un  problema  de  mala  premsa  i  es  mereixessin  una  altra  oportunitat ? . Els  pensaments  els  duia  entretinguts  en  aquesta  i  d’altres  foteses  per  l’estil ,  quan  inesperadament , una  noia  que  tot  just  fregaria  la  vintena , se  m’asseu  al  costat  iniciant  una  conversa , suposadament  espontània .

Físicament , la noia no estava gens malament; Insinuava , això  si ,  una  incipient  tendència  a  la  obesitat  que , de  ben  segur ,  el  pas  d’un  grapadet  d’anys  evidenciaria  amb  inevitable  contundència .Però  sempre  he  cregut  que  la  bellesa  que  de  debò  importa  és  la  interior  i  la  noia  semblava  prou  simpàtica  i  divertida ; Podria  ser  que  rere  aquells  ulls  riallers  s’amagués  una  intel·ligència  avantatjada?    Amb  uns  minuts  de  conversa  vaig  veure  clar  que  no  era  el  cas .

Xerrant , xerrant , després  de  comentar  que  treballava  de  dependenta  en  una  ferreteria  a  tocar  del  camp  del  barça , l’Isabel (així  va  dir  que  es  deia)  confessà  sense  embuts  que  portava  dos  dies  enutjada  amb  el  seu  “nòvio” , per  un  lleig  que  li  havia  fet  , i   havia quedat  amb  ell  al  centre , a  quarts  de  vuit , amb  la intenció  de  fer  les  paus .Abans , però , volia  fumar-se  un  senyor  porro , ben  carregat , amb  el  que  canviar  el  seu  mal  karma  en , sinó  alegria , si  més  no  un  punt  de  quimèrica  esperança .Amb  aquesta  sana  intenció  es  dirigia  cap  a  via  Trajana  a  pillar  una  postura  de  costo , no  sense  la  lògica  recança  de  que  anant  sola , a  una  noia  confiada , podrien  o  poguessin  estafar-la ; Desinhibida  i  amb  gest  d’angelical  innocència  m’interpel·la  si  accepto  d’acompanyar-la .

Per  uns  breus  instants , vaig  sospesar  la  possibilitat  de  que  l’Isabel  fos  l’esquer  d’un  gens  original  parany  i  que  el  susdit  “nòvio”  estigués  esperant  que  li  duguessin  incauts  a  qui  desplomar , en  algun  descampat  de  les  rodalies ;Però  no  tenia  sentit  que  la  cosa  anés  per  aquest  camí , doncs  era  clar  que  jo  era  un  jardiner  que  sortia  de  currar  i , evidentment , poca  cosa  duria  al  damunt  que  fos  digne  de  ser  robada .Tampoc  l’Isabel  semblava  perillosa , i  a  no  ser  que  fos  excel·lent  actriu , era  clarament  curteta  de  gambals . No  em  feia  pas  la  sensació  de  que  representés  cap  mena  d’amenaça ; Aquella  mossa , ben  segur , era  sincera .

D’altra  banda , no  em  venia  gens  de  gust  la  perspectiva  de  passar  la  tarda  anant  de  “processó” , via  Trajana  amunt  i  avall , jugant  al  gat  i  la  rata  entre  la  bòfia  i  els  camells ; Més  tenint  la  collita  marihuanera  en  casa , esperant  a  que  arribi  i  li  faci un tast . Així  les  coses , la  millor  opció  era  convidar-la  a  casa , aprofitant  que  la  meva  companya  treballa  fins  tard . La  invitació  a  que  vingués  amb  mi  a  compartir  el  fum  guaridor  de  les  meves  plantes  va  ser  rebuda  amb  un  somriure  d’orella  a  orella , que  acompanyava  la  resposta  afirmativa  juntament  amb  una  subtil  carícia  de  la  seva  ma  damunt  el  meu  genoll : Clarament  l’ assumpte  prometia!.

Arribats  a  casa , entre  un  parell  de  birres  i  un  parell  de  porros , varem  cremar  una  hora  llarga  parlant  de  res  i  de  tot , mentre  la  carícia  de  la  seva  ma  perdia  la  inicial  subtilesa  per  a  fer-se  descarada  i  escaladorament  enfiladissa , fins  que  amb  un  petit  gest  d’aproximació , va  col·locar-se  damunt  el  meu  sofert  entrecuix , sense  deixar  de  bellugar  aquells  dits  tafaners  , que  tanta  estona  feia  que  jugaven  provocadors  per  damunt  dels  meus  pantalons , bruts  de  tot  un  llarg  dia  de  feina .

En  el  fons  de  la  seva  mirada  iridescent , hi  lluïa  l’ombra  d’una  libidinosa  perversitat , quan  va  comentar  que  se  li  començava  a  fer  tard  i  no  tenia  prou  temps  per  a  fer  un  clau  com  Deu  mana ,però  que  si  em  semblava  bé , li  venia  molt  de  gust  de  regalar-me  una  xupadeta  en  compensació  de  l’hospitalitat  rebuda  i  la  agradable  estona  de  conversa (¿¡¡¡?).Podeu  imaginar-vos  algú , que  en  el  meu  lloc , fes  cap  altra  cosa  que  no  fos  deixar-se  estimar davant l’oferta de fel·lació de gratitud que se m’oferia? .

Fent-se l’interesant , es va anar descordant un a un els botons de la camisa que duia posada. Els sostenidors d’encaixos  negres, dignes del fetitxista més sibarita, descobriren en caure al terra dos pits d’autentic luxe. Descordà  la meva bragueta  i  amb felina  habilitat  salvava  l’obstacle  dels  calçotets  per  acaronar-me  lentament  els  testicles , amb  tota  la  tendresa  del  mon . Agenollada  davant  la  cadira  on  em  seia, començà  a  despullar-me. Amb  la  meva  impacient  col·laboració ,  els  pantalons suats i  els  calçotets que emprenyaven,  no  van  trigar  a  desapareixer de l’escenari principal on ens disposàvem a consumar la reposició de l’obra “Bill Clinton & Mònica Lewinski”. El cos  de  l’Isabel   quedava  despullat  de  cintura  en  amunt , mentre  jo  restava  en  boles  del melic  cap  a baix .

 Les  carícies  dels  testicles  s’estengueren  per  la  base  de  la  verga , fal·lus  amunt  fins  a  l’extrem  del  gland , fent-me  frisar  de  desig , fins  que , després  de  tornar  a  somriure , va  iniciar  una  mena  de  petó-ventosa   des  de  la  punta  del  gland , polla  enllà , fins  empassar-se-la  tant  coll  endins  que  gairebé  aconsegueix  besar-me  l’escrot ; El meu  prepuci  jugava  a   tocar  i  parar  amb  la seva gargamella . Tot  seguit ,  amb  un  ritme  “in  crescendo” , m’anava  passant  la  càlida  llengua , amb  habilitats  per  a  mi  fins  llavors  desconegudes , per  tot  el  meu  membre  viril . Aquella llengua es bellugava més  que  una  dentadura  postissa  en  un  dinar  de  Nadal  , sense  que  se  li  escapés  ni  un  sol  racó  per  escorcollar  i  constantment  friccionant-me el carall  contra  un  paladar  que  em  va  semblar  la  millor  cúpula  celestial  somniada  mai. Tot  plegat , amanit  amb  una  banda  sonora  farcida  d’ excitants  gemecs  nasals  de  satisfacció  i  constant  xarrupeig  de  saliva . Les  insignificants  mancances , abans  esmentades ,respecte  al  atractiu  físic  i  el  nivell  intel·lectual , eren  compensades  amb  escreix   per  la  tècnica  i  el  “savoir  faire ”  que  oralment  desplegava  damunt  el  meu  sexe aquella  noia .Jo, d’entrada, li començà a acaronar el cap, però ràpidament les mans se m’anaren animant. Amb la destra i a  cor  que  vols ,  pessigava  sensualment  els  seus  mugrons  endurits , com  gàrgoles  de  marbre  rosa  que , desafiants , aixequessin  orgulloses  les  seves  testes  banyudes  al  cel  tempestuós. Amb l’esquerra li aixecà la faldilla i els meus dits curiosos tafanejaven descarats l’interior de les seves calces. L’excursió espedeològica dactilar li provocà un xiscle de lleuger desgrat, potser d’incomoditat, per l’atreviment sobtat i la cavernícola manca de tacte amb la que d’ella m’estava aprofitant. Tot i així, va continuar la feina, però expressant el missatge no verbal de que volgués acabar-la quan abans millor.

El  ritme  progressivament  accelerat  que  li  anava  imprimint  al  dolç  massatge  no  us  penseu  que  el  va  aturar  quant , com  un  tros  de  mantega  damunt  les  brases , vaig  fondre’m  en  una  erupció  feliç  amb  la  que  li  inundà  la  boca  de  les  meves  llavors  de  immortalitat .Ignorant  tota  prevenció  sanitària , anava  empassant-se  tot  el  que  de  mi  sortia , sense  perdre  en  cap  moment  el  ritme  de  la  fel·lació , augmentant  ostentosament  el  volum  de  la  banda  sonora  i  duent-me  directament  al  Nirvana  dels  orgasmes.

Amb  la  meva  masculinitat  encara  dins  de  sa  boca , em  mirava  directament  als  ulls , esperant  observar  el  meu  gest  d’aprovació , que  clarament  s’havia  de  reflexar  en  el  meu  satisfet  rostre ; En  l’espill  de  la  seva  ànima , una  taca  de  morbositat  li  tenyia  l’esguard . Escurada  fins  la  última  gota  dels  meus  fluïts , les  primeres  paraules  que  van  sortir  dels  seus  llavis  molsuts  i  murris  varen  ser  “ i  això  no  li  penso  fer  al  meu  novio ”, mentre  el  seu  somriure  pecaminós  descobria la satisfacció  que  amb  aquella  acció  buscava : negar-se  a  fer-li  al  novio , quan  el  veiés , el  que  li  acabava  de  fer  a  un  absolut  desconegut. No cercava plaer físic amb aquella relació sexual, sinó retorçada rancúnia emocional cap a algú que (se suposa) estimava. Amb la pseudoprostitució gratuïta a la que voluntàriament s’havia sotmès, volia passar comtes d’un greuge conjugal que mai no coneixerem. Que baix que podem caure, quan qui ens empeny és el despit!

I  l’Isabel  va  vestir-se  depressa, simulant  un  punt  d’avergonyiment , fals  com  un amic del Facebook .El  que  no  podia  dissimular  era  aquell  gest  gratificant  que  dona  la  venjança  assaborida  amb  satisfacció  absoluta ; Ja  podia  anar  contenta  a  perdonar  al  xicot  que , aquell  vespre , malauradament  per  a  ell , no  gaudiria  els  plaers  celestials  amb que  m’acabaven  d’extasiar .

Si el seu  company sentimental l’hagués vist  a quatre grapes, amb els dos forats d’entre les cames penetrats per dits grollers, bo i tragant esperma com penitència autoimposada, de ben segur que no li faria gens de gràcia. Però és clar que l’ignorant mai no sabrà que va fer sa xicota aquella tarda. Per això imagino a la Isabel “negociant la pau” des d’una posició de força, potser obligant al nòvio a representar el paper contrari al meu: Fent-li fer un cunilinguis fins obtenir l’orgasme en els nassos del xicot i  inmediatament donar-li l’esquena satisfeta. Penso en el nano masturbant-se en solitari, a tocar de l’indiferència inclement d’una femella que, posiblement, aquella nit es va adormir plàcidament relaxada i amb el meu regust a flor de llavis.                                        

Però , encara  que  pugui  semblar  mentida ,  amb  poc  temps  el  record  d’un  plaer  es  pot  girar  en  contra  pròpia , tornant  ranci   el  que  havia  sigut  tant  dolç. Tot  i  la  bona  estona  passada , creieu-me  si  us  dic  que  en  el  pecat  hi  duc  la  penitencia ; Doncs  des  de  les  hores , si  per  algun  petit  intercanvi  d’opinions  amb  la  parenta , aquesta  decideix  “castigar-me”  cruelment , deixant-me  sense  sexe  oral  un  parell  de  dies , no  puc  evitar  que  la  mosca  del  dubte  festegi  la  meva  orella ; Llavors , quan  la  meva  companya  torna  tard  de  la  feina , cerco  amb  temor  al  descobriment  i  picor  en  el  front , l’iridiscent  perversitat , perillosa  com  una  piranya  en  un  bidet , que  amb  lluentor  demoníaca  guarnia  l’angelical   mirada  de  l’Isabel , aquella  càlida  tarda  d’estiu  xafogós .

                   Joan   Marca  i  Tristan.