El senyor dels planells.

Diu que fa molt i molts anys, en un país molt i molt llunyà, els hobbits de la comarca poblenovina gaudien d’un generós mosaic d’horts, fàbriques i habitatges prop del mar. Els afortunats residents, vivien i treballaven al costat d’on es produïen les verdures fresques que consumien en la seva alimentació. Sobirania alimentària i petjada ecològica eren conceptes nuclears que definien llurs relacions amb  l'entorn. Eixams de petites indústries formiguejaven laboriosament en l'economia productiva i artesans d'oficis diversos es complementaven per catalitzar el llevat financer de la societat. La sostenibilitat amarava de cap a peus la seva lògica vital, i les alegres jornades d'esmerçat esforç creaven veritable riquesa, equitativament compartida.

En arribar a la fi d’aquella edat antiga, una obscura ombra va anar enfosquint la fins llavors idíl.lica contrada. Els enganyosos cants de sirena especulatius feren perdre el rumb d'aquest "Shangri-La" mediterrani, fins estavellar-lo contra els esculls capitalistes. L’explotació laboral començar a ésser el seu pa de cada dia. Enveja i avarícia, com rebrots d’esverzer al camí, teixien teranyines curulles de fiblades. El poderós mister money estengué llur corrupta influència fins el moll de l’os del ja gens envejable sistema social que, com xerif del salvatge Oest, els malgovernava tirànicament.

Però el cabdill de Mordor, cec de libidinosa cobdícia, no es va voler conformar amb la recaptació del “diezmo y primicia”; pretenia assaborir impunement el sàdic plaer del dret de "pernada hipotecària". Mitjançant l’anomenada enginyeria financera, va prometre multiplicar pans i peixos, bo i fonamentant l’estafa piramidal immobiliària. Quasi tothom hi va caure de quatre potes.
A partir d’aquell moment, el senyor dels planells urbanístics visqué en constant orgia requalificadora. L’emperador del costat fosc, golafre insaciable, esnifava clenxes de liberalisme pseudodemocràtic, eufòricament eixelebrat. El seu regne, narcisament addicte a l’aparença, va triar com insígnia heràldica en l’escut d’armes, dos ànecs seguits d’una ensaïmada. La seva despietada divisa : Especula i guanyaràs.
Elevava les seves pregàries a sant 3%, bo i enviant demoníaques excavadores i trols de les cavernes a foragitar les classes populars del seu futur paradís de façanes espectaculars. Malauradament per tots i totes, els castells damunt dels núvols cauen pel seu propi pes, arrossegant-nos amb ells en llur estrepitosa caiguda.

Els enlluernats gratacels, pretesos palaus d’ivori, han resultat ésser fracassos de la mida de la torre Agbar. El messies del materialisme havia regalat coeficients d’edificabilitat dignes de les millors bacanals romanes, i un cop acabada la festa, ni la màgia d’en Randalf pot alleugerir la contundent ressaca. El malefici del "post festum, pestum" ens condemna a malviure en l'inframon pidolaire d'almoines caritatives i d'engrunes de mal empassar. El conjur del "pelotazo y tentetieso" presenta una factura que ennuega la liquiditat i desterra, esmaperduda, qualsevol esperança de dignitat.

El tresor que dominava els destins de tota la terra mitjana, s’ha cremat en la foguera de les vanitats èlfiques. Les cendres grises colguen l’horitzó, sembrant de sal el futur del territori. La perspectiva de convertir-se en un barri de Golums ens agafa amb els pixats al ventre i els pantalons abaixats fins els turmells, mentre miràvem de buidar els budells de l'indigest estrenyiment vint-i-dos-arrobí ( La cagada municipal més llegendàriament mitològica, de totes les que es fan i es desfan, i que ens ha ensorrat en la merda fins el coll).

Joan Marca i Tristan.

 

( foto d'un grafiti del passadís del CSOA La Teixidora)