divendres, 1 de juliol del 2011

La insospitada evolució d’una morbosa venjança.

 Cap  indici  em  feia  sospitar  que  aquella  tarda , la  deessa  fortuna , tingués  a  bé  concedir-me  una tant   agradable  sorpresa ; Una  d’aquelles  que  sols  passen  un  cop  a  la  vida , sense  que  els  oracles  ni  els  horòscops  te  la  prediguin  i  que  acostumes  a  no  saber  aprofitar  per  manca  de  previsió . Cert  és  també  que  hi  ha  situacions  que  mai  no  creuries  que  poguessin  passar  fins  que  t’hi  trobes ; La  realitat , segons  com , pot  deixar  endarrere  la  imaginació  més  agosarada .

Havia  plegat  de  la  feina  a  2/4  de  5  de  un  calorós  jorn  de  juny  i , com  sempre , tornava  cap  a  casa  sense  dutxar  i  amb  “l’uniforme”  de  jardiner  posat ( tisores  de  podar  al  cinto ,  incloses ) , amarat  en  una  barreja  de  clorofil·la  i  suor  que , com  bandera  flamejant , proclamava  amb  orgull  als  quatre  vents  la  meva  condició  de  proletari  amb  més  consciència  de  classe que  “civisme  higiènic “ .

Recordo  que  l’espera  en  la  parada , on  agafava  l’autobús , va  ser  llarga ; Ofegat  en  xafogor , un  sol  inclement  em  fuetejava . Quan  finalment  va  arribar  el  56 , l’agradable  diferència  de  temperatura  entre  l’interior  i  l’exterior  no  deixava  indiferent  a  ningú  i  vaig  sorprendre’m , pel  meu  disgust , pensant  que , al  capdavall , els  aparells  d’aire  condicionat  que , amb  els  seus  refrigerants  a  base  de  clorofluorcarbonats , tant  de  mal  feien  a  la  capa  d’ozó, també  tenien  el  seu  costat  amable  i  agraït. Davant del canvi climàtic caldria acceptar-los com mal menor? ;Potser  que  tot  fos  que , els  pobres , tinguessin  un  problema  de  mala  premsa  i  es  mereixessin  una  altra  oportunitat ? . Els  pensaments  els  duia  entretinguts  en  aquesta  i  d’altres  foteses  per  l’estil ,  quan  inesperadament , una  noia  que  tot  just  fregaria  la  vintena , se  m’asseu  al  costat  iniciant  una  conversa , suposadament  espontània .
Físicament , la noia no estava gens malament; Insinuava , això  si ,  una  incipient  tendència  a  la  obesitat  que , de  ben  segur ,  el  pas  d’un  grapadet  d’anys  evidenciaria  amb  inevitable  contundència .Però  sempre  he  cregut  que  la  bellesa  que  de  debò  importa  és  la  interior  i  la  noia  semblava  prou  simpàtica  i  divertida ; Podria  ser  que  rere  aquells  ulls  riallers  s’amagués  una  intel·ligència  avantatjada?    Amb  uns  minuts  de  conversa  vaig  veure  clar  que  no  era  el  cas .

Xerrant , xerrant , després  de  comentar  que  treballava  de  dependenta  en  una  ferreteria  a  tocar  del  camp  del  barça , l’Isabel (així  va  dir  que  es  deia)  confessà  sense  embuts  que  portava  dos  dies  enutjada  amb  el  seu  “nòvio” , per  un  lleig  que  li  havia  fet  , i   havia quedat  amb  ell  al  centre , a  quarts  de  vuit , amb  la intenció  de  fer  les  paus .Abans , però , volia  fumar-se  un  senyor  porro , ben  carregat , amb  el  que  canviar  el  seu  mal  karma  en , sinó  alegria , si  més  no  un  punt  de  quimèrica  esperança .Amb  aquesta  sana  intenció  es  dirigia  cap  a  via  Trajana  a  pillar  una  postura  de  costo , no  sense  la  lògica  recança  de  que  anant  sola , a  una  noia  confiada , podrien  o  poguessin  estafar-la ; Desinhibida  i  amb  gest  d’angelical  innocència  m’interpel·la  si  accepto  d’acompanyar-la .

Per  uns  breus  instants , vaig  sospesar  la  possibilitat  de  que  l’Isabel  fos  l’esquer  d’un  gens  original  parany  i  que  el  susdit  “nòvio”  estigués  esperant  que  li  duguessin  incauts  a  qui  desplomar , en  algun  descampat  de  les  rodalies ;Però  no  tenia  sentit  que  la  cosa  anés  per  aquest  camí , doncs  era  clar  que  jo  era  un  jardiner  que  sortia  de  currar  i , evidentment , poca  cosa  duria  al  damunt  que  fos  digne  de  ser  robada .Tampoc  l’Isabel  semblava  perillosa , i  a  no  ser  que  fos  excel·lent  actriu , era  clarament  curteta  de  gambals . No  em  feia  pas  la  sensació  de  que  representés  cap  mena  d’amenaça ; Aquella  mossa , ben  segur , era  sincera .

D’altra  banda , no  em  venia  gens  de  gust  la  perspectiva  de  passar  la  tarda  anant  de  “processó” , via  Trajana  amunt  i  avall , jugant  al  gat  i  la  rata  entre  la  bòfia  i  els  camells ; Més  tenint  la  collita  marihuanera  en  casa , esperant  a  que  arribi  i  li  faci un tast . Així  les  coses , la  millor  opció  era  convidar-la  a  casa , aprofitant  que  la  meva  companya  treballa  fins  tard . La  invitació  a  que  vingués  amb  mi  a  compartir  el  fum  guaridor  de  les  meves  plantes  va  ser  rebuda  amb  un  somriure  d’orella  a  orella , que  acompanyava  la  resposta  afirmativa  juntament  amb  una  subtil  carícia  de  la  seva  ma  damunt  el  meu  genoll : Clarament  l’ assumpte  prometia!.

Arribats  a  casa , entre  un  parell  de  birres  i  un  parell  de  porros , varem  cremar  una  hora  llarga  parlant  de  res  i  de  tot , mentre  la  carícia  de  la  seva  ma  perdia  la  inicial  subtilesa  per  a  fer-se  descarada  i  escaladorament  enfiladissa , fins  que  amb  un  petit  gest  d’aproximació , va  col·locar-se  damunt  el  meu  sofert  entrecuix , sense  deixar  de  bellugar  aquells  dits  tafaners  , que  tanta  estona  feia  que  jugaven  provocadors  per  damunt  dels  meus  pantalons , bruts  de  tot  un  llarg  dia  de  feina .

En  el  fons  de  la  seva  mirada  iridescent , hi  lluïa  l’ombra  d’una  libidinosa  perversitat , quan  va  comentar  que  se  li  començava  a  fer  tard  i  no  tenia  prou  temps  per  a  fer  un  clau  com  Deu  mana ,però  que  si  em  semblava  bé , li  venia  molt  de  gust  de  regalar-me  una  xupadeta  en  compensació  de  l’hospitalitat  rebuda  i  la  agradable  estona  de  conversa (¿¡¡¡?).Podeu  imaginar-vos  algú , que  en  el  meu  lloc , fes  cap  altra  cosa  que  no  fos  deixar-se  estimar davant l’oferta de fel·lació de gratitud que se m’oferia? .

Fent-se l’interesant , es va anar descordant un a un els botons de la camisa que duia posada. Els sostenidors d’encaixos  negres, dignes del fetitxista més sibarita, descobriren en caure al terra dos pits d’autentic luxe. Descordà  la meva bragueta  i  amb felina  habilitat  salvava  l’obstacle  dels  calçotets  per  acaronar-me  lentament  els  testicles , amb  tota  la  tendresa  del  mon . Agenollada  davant  la  cadira  on  em  seia, començà  a  despullar-me. Amb  la  meva  impacient  col·laboració ,  els  pantalons suats i  els  calçotets que emprenyaven,  no  van  trigar  a  desapareixer de l’escenari principal on ens disposàvem a consumar la reposició de l’obra “Bill Clinton & Mònica Lewinski”. El cos  de  l’Isabel   quedava  despullat  de  cintura  en  amunt , mentre  jo  restava  en  boles  del melic  cap  a baix .

 Les  carícies  dels  testicles  s’estengueren  per  la  base  de  la  verga , fal·lus  amunt  fins  a  l’extrem  del  gland , fent-me  frisar  de  desig , fins  que , després  de  tornar  a  somriure , va  iniciar  una  mena  de  petó-ventosa   des  de  la  punta  del  gland , polla  enllà , fins  empassar-se-la  tant  coll  endins  que  gairebé  aconsegueix  besar-me  l’escrot ; El meu  prepuci  jugava  a   tocar  i  parar  amb  la seva gargamella . Tot  seguit ,  amb  un  ritme  “in  crescendo” , m’anava  passant  la  càlida  llengua , amb  habilitats  per  a  mi  fins  llavors  desconegudes , per  tot  el  meu  membre  viril . Aquella llengua es bellugava més  que  una  dentadura  postissa  en  un  dinar  de  Nadal  , sense  que  se  li  escapés  ni  un  sol  racó  per  escorcollar  i  constantment  friccionant-me el carall  contra  un  paladar  que  em  va  semblar  la  millor  cúpula  celestial  somniada  mai. Tot  plegat , amanit  amb  una  banda  sonora  farcida  d’ excitants  gemecs  nasals  de  satisfacció  i  constant  xarrupeig  de  saliva . Les  insignificants  mancances , abans  esmentades ,respecte  al  atractiu  físic  i  el  nivell  intel·lectual , eren  compensades  amb  escreix   per  la  tècnica  i  el  “savoir  faire ”  que  oralment  desplegava  damunt  el  meu  sexe aquella  noia .Jo, d’entrada, li començà a acaronar el cap, però ràpidament les mans se m’anaren animant. Amb la destra i a  cor  que  vols ,  pessigava  sensualment  els  seus  mugrons  endurits , com  gàrgoles  de  marbre  rosa  que , desafiants , aixequessin  orgulloses  les  seves  testes  banyudes  al  cel  tempestuós. Amb l’esquerra li aixecà la faldilla i els meus dits curiosos tafanejaven descarats l’interior de les seves calces. L’excursió espedeològica dactilar li provocà un xiscle de lleuger desgrat, potser d’incomoditat, per l’atreviment sobtat i la cavernícola manca de tacte amb la que d’ella m’estava aprofitant. Tot i així, va continuar la feina, però expressant el missatge no verbal de que volgués acabar-la quan abans millor.

El  ritme  progressivament  accelerat  que  li  anava  imprimint  al  dolç  massatge  no  us  penseu  que  el  va  aturar  quant , com  un  tros  de  mantega  damunt  les  brases , vaig  fondre’m  en  una  erupció  feliç  amb  la  que  li  inundà  la  boca  de  les  meves  llavors  de  immortalitat .Ignorant  tota  prevenció  sanitària , anava  empassant-se  tot  el  que  de  mi  sortia , sense  perdre  en  cap  moment  el  ritme  de  la  fel·lació , augmentant  ostentosament  el  volum  de  la  banda  sonora  i  duent-me  directament  al  Nirvana  dels  orgasmes.

Amb  la  meva  masculinitat  encara  dins  de  sa  boca , em  mirava  directament  als  ulls , esperant  observar  el  meu  gest  d’aprovació , que  clarament  s’havia  de  reflexar  en  el  meu  satisfet  rostre ; En  l’espill  de  la  seva  ànima , una  taca  de  morbositat  li  tenyia  l’esguard . Escurada  fins  la  última  gota  dels  meus  fluïts , les  primeres  paraules  que  van  sortir  dels  seus  llavis  molsuts  i  murris  varen  ser  “ i  això  no  li  penso  fer  al  meu  novio ”, mentre  el  seu  somriure  pecaminós  descobria la satisfacció  que  amb  aquella  acció  buscava : negar-se  a  fer-li  al  novio , quan  el  veiés , el  que  li  acabava  de  fer  a  un  absolut  desconegut. No cercava plaer físic amb aquella relació sexual, sinó retorçada rancúnia emocional cap a algú que (se suposa) estimava. Amb la pseudoprostitució gratuïta a la que voluntàriament s’havia sotmès, volia passar comtes d’un greuge conjugal que mai no coneixerem. Que baix que podem caure, quan qui ens empeny és el despit!

I  l’Isabel  va  vestir-se  depressa, simulant  un  punt  d’avergonyiment , fals  com  un amic del Facebook .El  que  no  podia  dissimular  era  aquell  gest  gratificant  que  dona  la  venjança  assaborida  amb  satisfacció  absoluta ; Ja  podia  anar  contenta  a  perdonar  al  xicot  que , aquell  vespre , malauradament  per  a  ell , no  gaudiria  els  plaers  celestials  amb que  m’acabaven  d’extasiar .

Si el seu  company sentimental l’hagués vist  a quatre grapes, amb els dos forats d’entre les cames penetrats per dits grollers, bo i tragant esperma com penitència autoimposada, de ben segur que no li faria gens de gràcia. Però és clar que l’ignorant mai no sabrà que va fer sa xicota aquella tarda. Per això imagino a la Isabel “negociant la pau” des d’una posició de força, potser obligant al nòvio a representar el paper contrari al meu: Fent-li fer un cunilinguis fins obtenir l’orgasme en els nassos del xicot i  inmediatament donar-li l’esquena satisfeta. Penso en el nano masturbant-se en solitari, a tocar de l’indiferència inclement d’una femella que, posiblement, aquella nit es va adormir plàcidament relaxada i amb el meu regust a flor de llavis.                                        

Però , encara  que  pugui  semblar  mentida ,  amb  poc  temps  el  record  d’un  plaer  es  pot  girar  en  contra  pròpia , tornant  ranci   el  que  havia  sigut  tant  dolç. Tot  i  la  bona  estona  passada , creieu-me  si  us  dic  que  en  el  pecat  hi  duc  la  penitencia ; Doncs  des  de  les  hores , si  per  algun  petit  intercanvi  d’opinions  amb  la  parenta , aquesta  decideix  “castigar-me”  cruelment , deixant-me  sense  sexe  oral  un  parell  de  dies , no  puc  evitar  que  la  mosca  del  dubte  festegi  la  meva  orella ; Llavors , quan  la  meva  companya  torna  tard  de  la  feina , cerco  amb  temor  al  descobriment  i  picor  en  el  front , l’iridiscent  perversitat , perillosa  com  una  piranya  en  un  bidet , que  amb  lluentor  demoníaca  guarnia  l’angelical   mirada  de  l’Isabel , aquella  càlida  tarda  d’estiu  xafogós .





                   Joan   Marca  i  Tristan. 

3 comentaris: