diumenge, 11 de setembre de 2016

Història certa de la venerable adoració a sant Fukuoka del bon encoixinat:

Segons explica una antiga llegenda, un parell d’aprenents a camperoles honrades, caminaven entre la fosca en una nit sense lluna. Boires obscures com la gola d’un llop, els hi ocultaven el serè sender del decreixement assenyat. 

Més, de sobte, un jorn insospitat es feu claror d’albada, i veieren un raig de llum celestial que els indicava el camí, riera de l’Esparra amunt, cap a una petita cova al peu de la muntanya d’Argimon.

Les aprenents a camperoles honestes, deixant guiar els seus passos per la drecera que els indicaven els senyals, ensopegaren al fons de la cova amb un esperit en forma d'avi d'aspecte angelicalment venerable. 
L’ enlluernant personatge els hi feu entrega d'un manuscrit original de Masanobu  Fukuoka, i, O MIRACLE!!!!, descobriren que, per ciència infusa, entenien perfectament l’ idioma japonès.

Però després de llegir-se tot el llibre i d'aplicar-ne les instruccions al peu de la lletra, no obtingueren els resultats esperats. La collita fou paupèrrima i , O DECEPCIÓ!!!!, les ànimes de poca fe, desencisades pel que ara creien un fals profeta, decidiren que calia llençar el llibre al toll.

Fou llavors, en aixecar el llibre pel damunt del cap, (casualment obert per la pàgina 66, en el 6º paràgraf), que bo i llegint perplexes a l'inrevés en el reflex de l’aigua, es feren desxifrables els següents versos del mestre Martí i Pol:

“Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.


Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.


En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.

En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.


Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.”

Les fins a les hores aprenents, quedaren esfereïdes, garratibades i esmaperdudes, en comprendre el seu error: Havien llegit el missatge del llibre a l’inrevés, i resulta que tenia molt més sentit que abans. Descobriren així que la veritable revolució del bri de palla comença donant-li la volta als dogmes de fe. Tots els talibanismes obcecats, per macos que semblin, són sempre cants de sirena que en el pecat hi porten una dura penitència.

Així doncs,  tiraren igualment el llibre al toll,  per tal de desfer-se, fins i tot, del dogma de no tenir dogmes i començaren a escriure el seu propi llibre. Apresa la lliçó del vell murri, deixaren de ser alumnes per a convertir-se en mestres d’elles mateixes. Ara són empoderades llauradores del seu propi destí, peregrines sense alforges en el catalitzador viatge de l’aprenentatge constant. I vet a qui un gat, vet a qui un gos, aquest conte ja s’ha fos, vet a qui un gos, vet a qui un gat, aquest conte s’ha acabat i la llavor ja l’he sembrat  ;-) .

1 comentari: