El peiot conspirador

 M’agradaria  començar  aquesta increible  història  confessant-vos  que , si  fa  temps , em  definia  com  ateu  irreverent  i  me’n  reia  obertament  de  tot  el  que  fos  sagrat  o  sobrenatural , ho  feia  per  pura  ignorància . No  hi  ha  res  més  valent  i  a  l’hora  perillós  que  la  ignorància! L’amarga  lliçó  la  vaig  començar  a  aprendre  durant  el  meu  primer  viatge  a  Mèxic , on  entre  d’altres  capricis , volia  banyar-me  en  l’oceà  pacífic  i  amb  aquesta  (en  principi  innocent ) intenció , vaig  adquirir  un  bitllet  d’autobús  des  del  D.F.  fins  Acapulco .

Una vegada  enfilat  dalt  la  guagua  corresponent , el  que  d’entrada  es  presentava  com  un  avorrit  viatge  de  més  de  8  hores  de  carretera , de  seguida  es  va  veure  amenitzat  amb  l’amable  conversa  del  meu  company  de  seient . Era  un  vellet  “chaparro” , amb  el  rostre  llaurat  per  massa  jorns  de  sol  i  feina , i  tot  i  Així ,  no  hi  havia  cap  engrana  de  ressentiment  en  llur  parla ; Ans  el  contrari , tenia  una  simpatia  encomanadissa  i  una  edat  massa  venerable  com  per  a  sospitar  res  de  dolent  quan  va  explicar-me  que  era  mig  xaman , bo  i  oferint-me  un  trosset  de  peiot  que  em  faria  més  curt  el  viatge . I  va  ser  cert ; Aquella  ingesta  de  peiot , que  sense  cap  recança  vaig  acceptar , va  fer  que  el  temps   es  dilatés  de  forma  tant  curiosa  que , tot  i  semblar  que  les  coses  anessin  més  lentes , el  trajecte  se’m  va  fer  molt  curt  i  quasi  sense  adonar-me  ja  érem  a  destí .

M’acomiadà  del  vell  agraint-li  el  “viatge”  que  m’havia  proporcionat  i  pel  que  no  va  voler  acceptar  ,  ni  tant  sols ,  que  el  convidés  a  cafè  i  se’n  anà  afegint  com  a  única  resposta  un  misteriós  “ja  ho  trobarem” . No  sospitava  llavors  fins  a  quin  punt  eren  premonitòries  aquelles  paraules . Marxava , però  restant  esclau  d’un  vincle  telepàtic  al  que  inconscientment  havia  quedat  lligat  i  del  que  no  vaig  saber  res  fins  uns  mesos  més  tard .

Un  cop  satisfet  el  desig  de  submergir-me  en  les  onades  del  pacífic , vaig   continuar  fent  el  turista  per  Mèxic : contemplant  els  megalòmans  gegants  de  Tollan ( antiga  capital  Tolteca , rebatejada  com  a  “Tula”  pels  sanguinaris  i  demagògics  “descubridores”  i  que  actualment  porta  l’honorable  cognom  “de  Allende” ) , gaudint  de  l’extraordinari  art  precolombí  en  el  museu  d’antropologia  de  Txapultepec ( tant  imperdonable  és  no  visitar-lo  com  deixar  de  veure  la  casa  que  a  Coyoacan  tingueren  Frida  Kahlo  i  Diego  Rivera ) , extasiant-me  amb  el  meravellós  espectacle  de  la  vall  de  la  papallona  monarca  en  Michoacán ( milions  i  més  milions  de  lepidòpters  multicolors  entapissant  fins  a  la  última  engruna  de  superfície  d’un  majestuós  bosc  de  coníferes : inefable! ) , … i  d’altres  experiències  “culinariculturals”  que  no  tinc  intencions  d’ explicar-vos .

El  cas  és  que  de  tornada  a  Catalunya  la  trobada  amb  el  mig xaman  va  quedar  relegada  en  un  fosc  recó  de  la  memòria , durant  un  grapat  de  mesos , fonent-se  en  la  boira  de  l’oblit  fins  que , de  sobte ,  una   mala  nit , en  el  millor  de  la  son , se  m’aparegué  la  seva  imatge  clarament  gravada  damunt  les  meves  parpelles  closes ; A  l’hora  una  veu  d’ultratomba , impossible  de  descriure  de  tant   esgarrifosa  com  era , em  ressonava  dins  del  cap  amb  una  macabra  cantarella : “Ayúdammeee..,  ayúdammeeee….., ”; Podeu   ben  creure  que  no  vaig  poder  aclocar  l’ull  la  resta  de  la  nit .

L’endemà , convençut  de que  aquell  incident  era  el  rebut  que  les  meves  neurones  em   feien  pagar  per   l’excessiu  consum  de  marihuana , vaig  prendre  la  ferma  decisió  de  reduir  dràsticament  la  dotzena  llarga  de  porros  que  habitualment  fumo  a  diari, a  tot  just , un  parell . El  sacrificat  esforç  fou  de  bades ; No  hi  havia  forma humana  de  deslliurar-se  d’aquell  vell .Nit  rere  nit , setmana  rere  setmana ,  no  aconseguia  dormir  més  d’un  parell  d’hores  seguides  sense  que  aquella  maleïda  veu  em  desvetllés  del  meu  desitjat  son  amb  l’odiosa  disharmonia  del : “Ayúdameeeé….”Era  absolutament   insuportable . Si  no  actuava  aviat  d’alguna  manera , acabaria  per  tornar-me  boig ….  O  potser  ja  ho  estava ?  .  Fos  com  fos   havia  de  respondre  a   aquell  crit  d’auxili  i  amb  el  primer  avió  amb  una  plaça  lliure , tornava  volant  cap  a  Acapulco , que  hi  falta  gent ; M’havia  arribat  l’hora  de  pagar  un  deute .

 

Aquella  primera  nit , en  un  hotel  d’Acapulco , en  el  millor  de  la  son , la  fantasmagòrica  al·lucinació  auditiva  es  feu  més  explicita  que  mai : “Ayudameee...,   no  permitasss  que  me  obliguennn  a  vivirrr... ” .A  la  vegada , i  aquest  cop  amb  les  parpelles  ben  obertes , vaig  poder  veure  la  imatge  del  dissortat  vellet  estès  damunt  del  llit  d’un  hospital  , endollat  a  un  munt  de  màquines  que  el  mantenien  amb  vida  contra  la  seva  voluntat ; El  pobre  home  era  víctima  d’un  experiment , suposadament  científic .Un  encefalograma  absolutament  pla  garantia  “oficialment”  la  seva  mort  i  en  lògica  conseqüència  es  suposava  que  no  podia  patir . Però  era  més  que  evident  per  a  mi  que  la  cosa  no  anava  així , i  l’esperit  torturat  del  xaman  no  podia  fugir  del  limbe  dimensional  que  el  retenia .El  paradigma  de  la  meva  angoixa  va  arribar  tot  seguit  ,  en  ser  conscient  de  que  el  meu  cos  havia  estat  posseït  i  jo  ja  no  era  sobirà  dels  meus  actes . Esfereït , garrativat  i  esmaperdut , mig  sonàmbul , mig  despert , els  meus  peus  em  portaven  com  un  zombi  cap  el  hospital  on  el  meu  antic  company  de  seient autobusero patia  el  seu  particular  infern . El  meu  infern  era  veure’m  convertit  en  la  titella  damnada  a  moure’s  segons  li  tibin  els  fils  de  la  voluntat  d’un  altre .

Encara  no  sé  d’on  va  sortir  aquell  accent  nadiu  amb  el  que  convèncer  al  vigilant  de  que  jo  era  un  estudiant  de  medecina  oriünd  amb  ganes  de  veure  de prop  “l’experiment” , però  el  cas  és  que (previ  pagament  de  l’obligatòria  “mordida” ) no  tingué  inconvenient  en  deixar-me  veure  al  vell , això  si , de  l’altre  banda  d’un  gruixut  vidre .Tot  i  no  ser  amo  dels  meus  actes , era  conscient  de  tot  el  que  feia ; Temia  sobre  tot  que  per  deslliurar-se  del  patiment , l’esperit  del  xaman  m’obligués  a  fer  servir  la  violència  revolucionària  per  desconnectar-lo  seguint  la  via  executivo-contundent . M’imaginava  forçat  a  aprofitar  el  factor  sorpresa  per  atacar  sense  previ  avís  al  vigilant , prendre-li  l’arma  i , disparant  un  tret  a  boca  de  canó , escampar  per  les  parets  de  blancor  impol·luta  el  contingut  de  la  seva  cavitat  cranial . Em  veia  tancat  i  empresonat  per  assassí  boig ; I  no  vulgueu  saber  quina  mena  de  forat  és  una  presó  mexicana . M’esperava  el  mateix  destí  que  a  Ramon  Mercader , el  Troskicida? ; Gairebé  em  cago  de  por !

Tampoc  no  veia  pas  cap  altra  forma  lògica  de  neutralitzar  aquell  segureta , armat  amb  porra  i  pistola , que  no  em  treia  l’ull  de  sobre . A  més  a  més  i  per  si  eliminar  el  guardià  fos  poca  cosa  , encara  em  quedaria  el  haver  de  trencar  un  vidre  blindat  fins  poder  accedir  a  les  màquines  que  no  el  deixaven  morir  en  pau , i  desconnectar-les ; De  ben  segur  aquest  era  el  paper  que  m’havia  tocat  interpretar  dins  de  l’auca , o  morir  en   l'intent !.

Afortunadament  per  a  mi , cap  de  les  meves  cabòries  tenia  el  més  mínim  fonament  i  aquell  esperit  que  m’havia  posseït , era  molt  més  subtil  i  espavilat  que  no  pas  les  meves  maneres  barroeres  de  trobar  la  solució  d’aquell  problema ; Per  una  vegada  es  desfarà  el  nus  Gordiá  sense  fer  servir  l’espasa .

Amb  la  peregrina  escusa  d’haver  de  buidar  un  budell , vaig  demanar  de  anar  al  bany ; Un  cop  tancat  dins  de  “can  Felip”  va  ser  qüestió  d’apagar  l’interruptor  del  llum , desenroscar  la  bombeta , afegir  una  petita  moneda  de  coure  d’un  cèntim  de  peso al  cul  de  la  rosca , tornar  a  roscar  la  bombeta  amb  comte  de  no  desmuntar  el  invent , i  tornar  a  encendre  l’interruptor : Evidentment  vaig  fer  saltar  els  ploms.

Els  grups  electrògens  d’emergència  preneren  el  relleu  energètic  en   poc  més  d’un  segon , però  tot  un  segon  d’aturada  d’aquelles  impietoses  màquines  era  temps  més  que  suficient  per  a  que  aconseguís   fugir  un  esperit  tant  murri .

Jo  vaig  seguir  el  seu  savi  exemple , doncs  en  el  moment  que  saltaren  els  ploms , instantàniament  recuperà  el  control  del  meu  cos  i , cames  ajudeu-me , no  vaig  deixar  de  corre  fins  arribar  a  l’aeroport  internacional  del  D.F.  i  comprar  un   bitllet  en  el  primer  avió  que  tornés  cap  aquí ; Quan  vaig  veure’m  assegut  en  el  meu  seient ( classe  turista )  amb  el  cinturó  de  seguretat  cordat  i  que  el  tren  d’aterratge  de  l’avió  intercontinental  perdia  el  contacte  amb  la  pista  d’enlairament , el  major  sospir  d’alleujament  que  recordo  va  emergir  des  de  el  fons  de  la  meva  ànima  amb  la  força  d’una  erupció , incontenible .

Jo  tornava  a  ser  jo ; La  sensació  de  llibertat  recuperada  la  comparo , per  a  que  m’entengueu , amb  una  borratxera  d’ eufòria  que  gairebé  compensava  tots  els  esglais  d’amarg  regust . Tornava  a  la  pàtria  estimada  sa  i  estalvi , havent  aprés  la  lliçó  del  xaman  i  desitjant  fervorosament  no  tornar  mai  a  veure’m  en  un  tràngol  semblant .

Encara  em  costa  Deu  i  ajut  dormir  tota  una  nit  tranquil  i  les  bosses  de  sota  els  meus  ulls , inflades  com  coixins , son  el  millor  recordatori  i  la  prova  més  evident  de  que  tot  el  que  em  va  succeir  és  una  punyent  realitat  que  més  ens  val  no  ignorar . I  tant  si  em  voleu  creure  com  si  no , us  demano  que  escolteu  aquest  consell : No  mengeu  mai  peiot  d’un  desconegut  si  no  voleu  canviar  llibertat  per  esclavitud !.

                 Joan   Marca   i   Tristan .